L'oreneta

He tingut la sort de poder visitar el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, un bocí de cel perdut entre els antics boscos badalonins, més concretament a la vall de Betlem. Sembla increïble pensar que a pocs minuts de la ciutat comtal, es conservi aquesta joia preciosa farcida d’història i d’art, tan importants per a Catalunya com per al món sencer.

La primera impressió impactant va ser veure el claustre, passatge entre el cel i la terra. Un meravellós claustre gòtic amb uns arcs grandiosos on encara s’intuïa lleugerament el color d’origen; la llum que il·luminava el lloc a aquelles hores de la tarda, en un dia primaveral a més no poder, va generar un ambient quasi místic. És notori el pas del temps, com ha anat deixant marca en l’estructura, generant una confluència de corrents: tot i ser un monestir clarament gòtic, hi trobem clares representacions renaixentistes que en són la prova. Al centre del claustre, hi ha un jardí florit i agraït amb les abundants pluges que han fet esclatar una primavera radiant al nostre país. Em va fer la sensació que el jardí era un jardí viscut i cuidat, com aquells que tenen propietaris que parlen a les flors perquè creixin eixerides. El jardí guarda una murta, un arbust que fa un fruit dolç del qual se’n fa melmelada. Aquest arbust dona nom a la mateixa construcció, i em va fer cogitar una cosa: seria la mateixa murta que van trobar els monjos jerònims segles enrere? M’hauria agradat preguntar-li al professor aquesta qüestió, però he de confessar que encara m’agradaria més que la resposta fos afirmativa.

Tot passejant i escoltant al professor Aymar, resident i expert dels murs que ens acollien, desitjava tímidament que les pedres, portes, lloses i tot el que estava veient, pogués parlar. Em preguntava què ens podrien explicar i quins secrets terriblement suculents ens podrien contar. Tanmateix, amb l’ajuda el professor que ens feia de traductor, les parets sí que ens varen parlar, però la premissa principal és saber escoltar i observar atentament amb l’habilitat àgil de la qual disposava el nostre guia particular. Crec que feia temps que no estava en un lloc amb un valor tan incalculablement elevat, fet que vaig sentir des del primer moment que vaig trepitjar la primera pedra que ens va donar la benvinguda. Va ser com una sensació que va penetrar en mi, que em va recobrir de pau i harmonia, no vaig poder evitar deixar-me impregnar per la majestuositat d’aquell misteriós indret.

De tots els moments màgics, en guardo preciosament un en concret. A les runes de l'antiga església del monestir, on hi ha la capella a la Clara Concepció, mentre el singular professor Aymar ens explicava com van calcinar el lloc segles enrere, s’hi va aturar una oreneta. Una petita i atenta oreneta, que per un moment em va semblar que juntament amb el professor, ens presentava el lloc, ratificant cadascuna de les paraules de l’home. No va marxar, ens observava i semblava que tenia alguna cosa a afegir al relat. Quan ens dirigíem a la font dedicada a Sant Miquel, ens va seguir i es va tornar a aturar justament a sobre de la font. L’animalet astut també ens volia ensenyar el lloc, i sense saber-ho va ser la prova vivent de la màgia misteriosa que alberguen els jerònims murs mil·lenaris.

Sigui com sigui, es pot afirmar que el monestir és viu i té un cor que palpita vigorosament gràcies a la providència d’uns particulars que s’estimen aquest lloc. És quasi palpable la sensació de gratitud i bondat que s’hi desprèn i en vaig tenir prou amb unes hores deambulant per l’indret, per poder assegurar que el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra és un bàlsam reparador de l’ànima.