L’Escola d’Atenes i la presència femenina: una comparativa entre Rafael i Moderata Fonte.
Una mirada renaixentista i de gènere.
10/2/20255 min read
És a les Estances Vaticanes on es troba un dels frescos més representatius del Renaixement italià: L’Escola d’Atenes, pintat per Rafael Sanzio durant els anys 1510 i 1511[1. La temàtica del fresc representa l’essència de la perspectiva renaixentista en vers la construcció del pensament occidental; és una al·legoria magnífica a la filosofia, l’art i la ciència. El papa Juli II, pontífex des del 1503 al 1513, va encarregar al jove Rafael, que en aquell moment tenia només vint-i-cinc anys, la decoració de les noves sales del Palau Apostòlic.
L’Escola d’Atenes té una presència destacable i es troba a la Stanza della Segnatura, cambra la qual el pontífex pretenia fer servir d'estudi privat i biblioteca. Per consegüent, el programa iconogràfic és de gran rellevància i es destaca la precisa simbologia del disseny. Intencionadament, Rafael va pintar sota un espai arquitectònic imaginari, la grandesa del món clàssic, evocant a les figures més rellevants de l’estela del saber: Plató, Aristòtil, Pitàgores, Sòcrates, entre molts d’altres. Va reconstruir la genealogia del pensament occidental de manera ordenada, tot demostrant un clar domini de les proporcions i de l’espai. El coneixement es representa de manera grandiosa, universal i masculina. L’absència de figures femenines no és una casualitat, sinó un símptoma de la perpetuació de l’exclusió de la dona del món del saber.
La nul·la presència femenina en el fresc, tot i la seva riquesa i abundància iconogràfica, és un aspecte poc analitzat en la història. De tots els personatges representats, només en podem esmentar un que ha suscitat un debat interessant sobre la seva identitat: la figura central vestida amb una túnica blanca que té la mirada fixada en l’espectador. La identitat d’aquesta figura representada pel pintor d’Urbino és un misteri i no existeix cap evidència documental que permeti corroborar exactament qui és, a diferència de totes les altres figures identificades. D’entre totes les teories al voltant de la qüestió, recentment han començat a sorgir veus que afirmarien que Rafael va pintar una figura femenina rellevant (o si més no que ha perdurat en el temps) dintre la cimera del pensament clàssic: Hipàcia d’Alexandria.
Rafael guardava una percepció de la dona relativament positiva i per a ell eren una font d’inspiració divina i terrenal. Per al pintor, la feminitat representava una harmonia equilibrada que reflectia en moltes de les seves obres, on les dones tenien un protagonisme actiu. La percepció de la feminitat en Rafael partia d’una dualitat: elles eren un símbol d’elevació espiritual i intel·lectual, però també la provocació del desig carnal i terrenal (veiem la diferència entre les Madonne i la Fornarina per exemple). És fàcil imaginar, per tant, que la hipòtesi que atribueix la identitat de la figura de la túnica blanca a Hipàcia no sigui del tot impossible.
No obstant això, tot i la rellevància comprovable de la filòsofa i matemàtica neoplatònica del segle IV i la percepció positiva en vers la feminitat que cultivava Rafael, la realitat històrica és taxativa. En l’època del pintor, les dones tenien un rol residual en l’àmbit del saber. La majoria d’elles no tenien l’oportunitat d’accedir a l’acadèmia ni a cap formació que no estigués relacionada amb el paper social que havien de suplir i així ho va testimoniar Moderata Fonte, una escriptora veneciana contemporània de Rafael.
Fonte va fer palès la desigualtat perpètua de gènere quan va escriure Il merito delle donne[6] (publicat pòstumament l’any 1600). L’obra és el recull poètic de diàlegs entre set dones venecianes sobre diversos temes relacionats en la figura de la dona en la societat de l’època. L’escriptora emfatitza que és possible que les dones siguin objectes de saber, tot qüestionant-se perquè se les aparta constantment. Reivindica la llibertat femenina a través dels personatges de l’obra, com per exemple Corinna, una de les figures més radicals i reivindicatives considerada també la veu de la mateixa autora. En nombrosos fragments de la dialèctica de Fonte, les veus les dones reivindiquen la desigualtat educativa:
«Sogliono anco molti […] proibir alle lor donne l’imparar a legger e scriver, allegando ciò esser ruina di molte donne […] poiché è da creder che più facilmente possi cascar in errore un ignorante, che un saputo ed intelligente». (p. 89)
Traducció: “Molts homes prohibeixen a les seves dones aprendre a llegir i escriure, al·legant que és la ruïna de moltes, com si de la virtut en sorgís el vici; però és evident que cau més fàcilment en l’error una persona ignorant que una instruïda.”
«Di Saffo che vi potrei dire, che fu annoverata tra i savi d’Atene? Di Corinna Tebana, che vinse Pindaro di eloquenzia? […] della sorella di Pitagora, della figliuola di Aristippo, delle Sibille […]» (p.90)
Traducció: “Què dir de Safo, que va ser comptada entre els savis d’Atenes? De Corinna Tebana, que va vèncer Píndar en eloqüència? […] de la germana de Pitàgores, de la filla d’Aristip i de les Sibil·les…”
Moderata Fonte és la prova de la plena consciència del biaix educatiu femení, que provocava l’exclusió de les dones del món del saber. Els referents femenins en les arts i les ciències son escassos i generalment no perduren en el temps. Els diàlegs entre les protagonistes de l’obra resinifiquen la concepció masculina del saber, reivindicant que elles també poder dominar l’art de pensar, ja que igual que els homes compartim una essència comuna que ens distingeix de la resta dels éssers vius: la raó.
Les obres d’art no es poden interpretar del tot sense la seva contextualització espaciotemporal, i L’Escola d’Atenes no és una excepció. La realitat històrica no ens permet corroborar plenament la hipòtesi de la identitat misteriosa de la figura de la túnica blanca. El fresc és la magnífica expressió de la construcció del pensament occidental i masculí. Atribuir la identitat a Hipàcia significaria que Rafael, contraposant-se a la seva època, va reivindicar, silenciosament, el rol de la dona en el món del coneixement, dotant d’excepció la presència d’una dona en un entorn exclusivament masculí. Però la societat denunciada per Moderata Fonte demostra que no era concebible la presència femenina en àmbits del saber, traient així força a la teoria moderna de la identitat reivindicativa de Hipàcia.
Al llarg de la història la presència femenina ha estat molt puntual, fet que no es deu a la falta de referents femenins sinó al biaix societari intrínsec i capil·lar de la figura de la dona en vers l’home. Durant segles s’ha volgut promoure la diferència entre ambdós sexes, sobretot en les capacitats o habilitats atribuïdes a cada gènere. D’aquest precedent han nascut molts prejudicis que ens allunyen de l'única veritat comprovable: tots compartim una mateixa ànima humana única, que independentment del gènere o del sexe, brilla incandescentment dins de cadascun de nosaltres. Només els éssers humans dotats d’aquesta llum interior apassionada i misteriosa, som capaços de crear grans obres d’art o de reivindicar una injustícia a través de la poesia. I això ens fa ser singularment únics.
