Good bye, veritat

La lectura d’aquesta aproximació al concepte de postveritat, és extremadament suggerent i interessant d’analitzar. Durant el transcurs de cada capítol, ens trobem davant l’evidència paradigmàtica de la postveritat en l'època moderna en la qual vivim. El plantejament de l'estructura et permet, com a lector, entendre la tesi exposada sense cap mena d’impediment, ja que, des d’un punt de vista personal, s’evidencia de manera flagrant la verificació de la hipòtesi defensada per Joan Garcia del Muro.

En un món abocat al postmodernisme com a pensament rector principal, el concepte de postveritat pren un rol determinant i influeix en la percepció de l'entorn de l’individu. La màxima nietzscheana que afirma que tot es redueix a interpretacions i no fets, ha estat adoptada per la societat de manera que hom té la seva pròpia veritat, i no hi ha res que justifiqui una veritat unitària. En aquest sentit, ens porta a pensar en la popular afirmació televisiva “la meva veritat”, que en qualsevol programa de telerealitat i programes de l’estil, els protagonistes repeteixen constantment. En qualsevol cas, aquest relativisme latent, ha traspassat a molts nivells de la societat, d’entre ells l’àmbit polític. En el text, trobem diversos exemples que il·lustren de manera efectiva l’exposició principal de l’assaig i més concretament els que fan referència a esdeveniments polítics o figures rellevants de l’esfera política. Tot i que aquests exemples es remunten a la posterior publicació de l’obra, l’any 2018, actualment també trobem situacions similars. Donald Trump, actual president dels Estats Units d’Amèrica, ha estat reelegit com a tal en les últimes eleccions presidencials del 2024. Durant l’últim debat de la cursa presidencial, va afirmar que els immigrats que arribaven a la ciutat de Springfield, es menjaven els animals de companya dels habitants de la zona. No hi ha cap prova que testifiqui que el que afirmi el president dels Estats Units sigui cert. En el mateix capítol “Postmodernitat i postveritat” del llibre, se’ns exposa que Trump no és un postmodernista per se, però es fa palès que els teories postmodernistes han ajudant paradoxalment a justificat les estratègies de polítics com Trump. Per consegüent, no hi hauria una forma raonable de poder refutar l’afirmació tan punyent del president Trump, ja que sense proves que demostrin el contrari, està en ple dret de defensar “la seva veritat”.

En aquesta línia, de manera pal·liativa, l’autor ens presenta factors que tenen un cert grau d’afectació i que contribueixen a l’anul·lació del concepte de veritat. En aquest nou paradigma social han proliferat i proliferen tota mena de perspectives i ideologies defensant la seva visió o percepció de la realitat. És a dir, si teniment compte el que s’ha exposat anteriorment, que la veritat ha mort per deixar lloc a la interpretació “lliure” de cadascú, se’ns planteja la qüestió de la mentida i la seva afectació societària. No es pot concebre una democràcia sana i equilibrada baix la subjugació constant de la manipulació dels fets. Però si ens regim pel relativisme més pur, com poder discernir i saber quan es troben davant una mentida?

La conclusió que es pot extreure a aquest fet, és que si hi ha una evident correlació entre la mentida i la qualitat de la democràcia, en un món on cada cop és més complicat saber si estem davant d’una fake new, les democràcies actuals es veuen afectades proporcionalment a la quantitat de manipulacions dels fets. Per tant, la qualitat d’aquestes democràcies serà pertinentment més baixa, fet que no deixa de ser extremadament preocupant. Arribats a aquest punt, cal abordar la qüestió de l'existència dels drets humans en el paradigma de la postveritat. La postura de Richard Rorty, reconegut filòsof nord-americà, apunta a la concepció d’uns valors universals no es veia afectada per la renúncia del concepte de veritat. És interessant l’anàlisi que se’ns planteja en aquest punt del llibre, ja que de manera lògica fàcilment es pot deduir que els valors universals necessiten imperativament una veritat comuna per poder subsistir. S’entreveu una lluita entre la percepció moral d’una vida en societat que necessita valors rectors per establir un equilibri i al mateix temps, la concepció relativista, i encerta forma intrínseca al postmodernisme, d'alliberar-nos de construccions morals d’aquest tipus.

La mort de la veritat, reivindicada per molts pensadors, té una implicació molt més elevada del que semblava en un principi. En qualsevol dualitat existeix una relació de simbiosi innegociable. Sense el que és bo no pot existir el fet dolent, ja que no podrien tenir una concepció plena de què és cada aspecte. Per tant, sense la veritat no hi ha mentida, i sembla que actualment aquesta percepció no sigui un impediment social. Hem escollit de manera deliberada, suspendre el pensament crític. Tal com ens assenyala l’autor, si aquest fet s’empra per gaudir d’una trama fictícia, serveix per poder assimilar l’oferta que cada autor o director ens proposa i voluntàriament, decidim dotar-la d’una certa credibilitat temporal i contextual. El problema sorgeix quan aquesta tècnica, traspassa la línia i acaba per aterrar a la realitat. Políticament, molts partits i sobretot, ideologies d’extrem, han extret rèdit d’aquesta praxi. Per poder "vendre al millor postor" la seva visió política cal fer ressò, sense tenir en compte la veracitat de la predicació del partit. Actualment, amb l’aparició de les xarxes socials i la generalització massiva de la informació, qualsevol individu amb connexió a internet es pot expressar la seva opinió (sense cap necessitat moral de comprovar o justificar el que transmet). La "genialitat" de les xarxes socials, i sobretot, el que la diferencia dels mitjans tradicionals, és que d’entre totes les opcions de “veritat” que se’m presenten, puc escollir la que més em plau i gràcies als mitificats algoritmes només rebre informació subjugada per la veritat que he escollit prèviament. L’objectivitat queda totalment relegada a un segon pla, i aquest fet és ben conegut per l'equip d’assessors en comunicació dels partits polítics.

Des d’aquesta premissa, molts partits polítics fan ús de la política de postveritat. Fer una crida a l'emoció humana, sense definir una ideologia de partit concreta amb l’objectiu d’arribar a empatitzar amb un màxim de votants. Aquesta apel·lació a l'emotivitat en segons quins casos pot ser utilitzada per posar en perill l’estabilitat democràtica i polaritzant la població, causant un trencament. Portats a aquest punt, s’ha de ressaltar com el llibre posa èmfasi a la influència de la postveritat en el savoir-faire de la política moderna. En les anteriors línies, ja hem comentat la influència de diversos factors que afecten i contribueixen a la manipulació de la població, fer que pot provocar la desestabilització de l’equilibri democràtic. Durant el transcurs dels capítols, es comprova que la política contemporània és capaç de dominar i manipular la veritat a demanda. Hom és subjecte a l'afectació d’aquesta manipulació, a través de l’ajut dels famosos marcs mentals que Lakoff proposa i que l’autor ens explica en el capítol “Teniu pa a l'ull?”. Tanmateix, la postveritat afecta a la política de manera flagrant, i tot i que alguns partits en treuen profit, és un factor que pot contribuir negativament al benestar col·lectiu. És un repte, per tant, per a la Ciència Política en concret, però sobretot a escala societària i que només es pot combatre a través del cultiu del pensament crític.

Per concloure aquesta reflexió sobre el llibre del professor Garcia del Muro, des d’una perspectiva personal, en ressalto una qüestió principal: realment ha existit una veritat universal? Penso que, malgrat que hi ha aspectes essencialment comprovables i certs, l’ésser humà sempre ha estat subjecte la creació d’una versió que sigui prou plausible per explicar els fets vitals. La veritat sempre ha estat lligada al poder, i per tant sempre serà la versió del qui ha guanyat la batalla i ha pres el control de la història.

Amb aquesta reflexió final, no nego l’existència d’una objectivitat, ans al contrari. Plantejo, tanmateix, l’opció d’una perspectiva on es tingui en compte, que probablement “la veritat” posterior a la seva mort i l’aparició de la postveritat, ja estava afectava per una visió occidental i totalment subjectiva.