Contra la interpretació - Susan Sontag

La crítica que fa Susan Sontag la interpretació, des d’una perspectiva personal, crec que radica en la primera frase del capítol 10, que paradoxalment, és la útilma de la nostra lectura: “En lugar de una hermenéutica, necesitamos una erótica del arte”.

Sontag, ens deixa entreveure, durant la conseqüència de capítols, que la sobre interpretació de les obres d’art, provoca l’efecte contrari, al que originàriament te i prolifera un sentiment de “cansament de la interpretació”. Fent una al·legoria aproximativa, podria haver una similitud a la informació que rebem sobre una situació X. Actualment, estem tant sobre estimulats per un excés d’informació, que sovint no aconseguim entendre en profunditat o exactitud res del que passa.

En els primers apartats de la crítica de Sontag, ens explica com els grecs concebien l’art com una mimesis de la realitat. Per tant, l’art per a ells sempre es figuratiu i sempre ha d’estar estricament justificat. Aquesta visió de la significació artística, ha perdurat quasi intacta fins als nostres dies. A partir de l’aparició d’aquesta justificació del per què de l’art, va haver una separació clara entre la “forma” i el “contingut”. I en aquesta premissa, l’autora ens explica que, la forma perd importància davant el contingut, que passa a ser la essència de l’obra en si. Sontag explica que, aquesta importància del contingut sobre la forma, a provocat la sobre interpretació de les obres d’art, que al final, és un aspecte mutable d’aquesta, en canvi, la forma és preservarà sempre intacta i només la variarà un sol factor: el temps.

Amb això, explica que la interpretació sempre entra en contradicció entre molts factors, fet que acaba enfosquir la pròpia experiència lligada a l’obra. Exposa que, la interpretació en si entra en discrepància entre el significat evident de l’art amb les exigències personals del públic: “l’intèrpret, sense arribar a suprimir o a reescriure un text (obra), la altera”.

Sontag també critica la modernitat, ja que reduïm l’obra d’art al seu contingut més pur i per tant, tendim a “domesticar-la”. Hi ha un excés flagrant d’interpretacions que ens asfixien i no ens deixen veure amb claredat la veritable essència de les obres d’art i per consegüent, perdem la sensibilitat envers l’intel·lecte. Per tant, si ens basem el la crítica de l’autora, conclouríem que l’autèntica forma de percebre un obra d’art, és fent cas a la nostra sensibilitat característica de la condició humana i pròpia de cada individu, que seria capaç de capturar cada detall de la seva forma, “interpretant-la” i configurant un contingut únic.